El pou sense fons

En aquesta revista hem parlat en repetides ocasions del que es pot esperar de la universitat. Hem parlat de què hi trobarem i què no; de com es compara la vida universitària amb la vida d’institut. No obstant, no hem parlat de què hi ha més enllà d’aquest aparent pou sense fons.

En part es pot entendre. Entrar en aquesta etapa que recentment he deixat enrere ja és prou feina. Adaptar-se a la (en el nostre cas) disparada exigència suposa un mal de cap prou gran per a pensar en com serà la vida un cop hàgim pogut superar-ho (deixant de banda les a vegades evidents, a vegades subtils seqüeles que aquest grau deixa en nosaltres).

No obstant, la vida després de la universitat té un marcat to, molt diferent al que es viu quan s’hi és a dins. Voldria, doncs, que aquest article servís com a exemple del que podeu trobar quan acabeu la universitat. Voldria que us servís perquè saber què vindrà us faci concentrar-vos en el vostre present i el gaudiu amb tota la intensitat que mereix. Rarament tindreu ocasió de repetir l’etapa universitària, així que feu que compti.

En el meu cas personal, vaig entrar al grau de Sistemes Audiovisuals de l’escola de Telecos l’any 2011, i vaig presentar el TFG, així acabant el grau, l’any 2017. Han estat en total 6 anys (si trobeu algun dia algú que acaba el grau en els 4 anys que toca feu-li una foto. Potser no tornareu a tenir una ocasió així).

Mirant enrere puc separar vàries fases diferenciades en tot aquest temps que passat entre les parets del nostre campus. El primer any i mig va ser el més «lluminós». Estava il·lusionat per començar el grau i estava ple d’energia, tot i que cap al segon any començava a patir ja el desgast. Els següents 2 anys van ser els més durs amb diferència. Dormia poc i era extremadament difícil seguir el nivell d’exigència que el grau requeria. Passat el maig del 2015 va començar la millor etapa que he passat al grau. Vaig tornar a dormir com una persona, portava ja uns mesos a Distorsió i les assignatures del grau requerien una comprensió més intuïtiva, no tanta descripció formulaica detallada. A partir d’aquí, tot va anar a millor.

Us explico això per a situar-vos, sense entrar massa en detall, en perquè us animo a viure l’etapa universitària al màxim. Podríem dir que els primers 3 anys i escaig de grau van ser una pèrdua de temps en aquest aspecte. D’això me n’adono ara que fa ja una mica més d’un any que vaig acabar.

Mirant enrere veig una època en la que tot i que el grau fos caòtic i brutal, tenia un lloc que anomenava casa (a.k.a. despatx de revistes), on podia trobar consol i descans. La feina que se’ns manava a mi i als meus companys era marcada, amb objectius clars i amb un feedback clar sobre com ho havíem fet. Portant tant de temps patint junts, entre companys es va formar una aura de «vinga, que junts ens en sortirem», que un cop finalitzat el grau és complicada de mantenir.

La vida professional de després del grau és apassionant, no mentiré. No obstant, m’hi trobo sol. Ja no hi ha aquest punt comú on trobar els companys. No sé quant bé ho faig, sols sé si ho faig malament o no.

No trepitjar el campus resulta més dur del que esperava. I més dur resulta tornar-hi i sentir l’onada de nostàlgia i enyorança que m’envaeix. Sentir que aquest campus ja no és casa meva, sinó el lloc que un dia va ser-ho.

Totes aquestes sensacions em van fer veure com de gran va ser la meva estança al Campus Nord, en especial a l’Omega. És per això que us animo a fer que des del primer dia que trepitgeu aquesta escola, la gaudiu. Estudieu fort i apreneu, entreu a l’associació o associacions que més us atreguin, feu amics i amigues, cuideu aquestes amistats perquè durin més enllà que hàgiu marxat i, sobretot, no oblideu qui sou i cap a on aneu. Tot i que el grau siguin uns pocs anys en comparació amb tota la vida, de ben segur que la marcaran i us faran ser la persona que sereu per sempre més.

by Jafarr

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.